Ulysses adopta aquest nom a causa de l’admiració que sent pel protagonista de L’Odissea, un llibre que va trobar en una paperera prop d’una escola i que llig i rellig cada dia, malgrat la dificultat que això li va suposar a l’inici, quan el tipus de vida que havia dut l’havia condemnat a no entendre ni tan sols les instruccions de les coses que comprava. Per a Ulisses “no hi ha res més dolç que la pàtria d’un i els pares d’un” i només té una obsessió, regressar a la seua terra d’Ítaca. Però el nostre Ulysses no té arrels, encara que li agradaria: “Sóc un vaixell errant i cap dels ports del món no és el que jo anhele. Perquè cap d’ells no reconec com a propi”. És un Ulysses sense Ítaca, tot al contrari que Aquil•leu el Foraster, com li deien de malnom en la terra estranya on vivia, marcant-lo amb una acusació d’estrangeria i de repudi. Podria haver sigut Aquil•leu el Fuster, o l’Esquerrà, però en el temps de la vida i ara en el de la mort havia dut aquest estigma. És el mateix menyspreu que mostren a Ulysses els neonazis que ataquen el rodamon al parc quan colpejaven amb les botes militars el cos indefens d’Ulysses i escopien insults: “Foraster! Paràsit! Torna-te’n a ta casa! O el del policia que criminalitza a priori el rodamon, el de l’assistenta social que ofereix als desheretats un tracte inhumà revestit de caritat de sagristia i paternalisme...
Ulysses materialitza el seu somni de tenir una casa, una Ítaca, fent possible el d’Aquil•leu i, ironies del destí, és un policia “científic” qui finalment condueix el fantasma a la seua Ítaca, tot aprenent que amb la raó i la ciència no n’hi ha prou per comprendre la complexitat del nostre món.
Quants Ulysses coneixem al nostre voltant? Persones que, com indica el protagonista tenen una ferida que els sagnarà sempre, la d’haver-se vist obligats a abandonar la seua terra, la seua Ítaca. Perquè la pàtria no només és un mapa i una bandera, com sentencia Ulysses. És el paisatge que veus cada dia, l’olor de la teua terra quan plou, la coneixença profunda de la gent, la llengua amb què t’expresses, els noms d’allò que t’envolta... Som capaços, els que ens trobem a la nostra Ítaca, de valorar la immensa sort que tenim de no haver-la hagut d’abandonar i de comprendre la dissort dels “altres”? Som capaços de creure en ella i de treballar per ella?
Més Informació
