Raquel

  Raquel és una jove de 17 anys, jo en tinc 14, i encara que siga poca la diferència d’edat entre nosaltres, no s’assemblem gaire.

  Aquesta novel•la està desenvolupada més o menys als anys 70-80. En aquesta època no hi havia tanta llibertat per a la gent jove com hi ha ara, encara que ja començaven a rebel•lar-se, i aconseguir autonomia, sobre tot per al sexe femení.

  Raquel no gaudeix mirant-se al mirall, és a dir, no li agrada el seu cos, es troba grassosseta, a més a més, li agrada poc l’esport, per a ella és una utopia arribar a tindre bon físic.  Tot el contrari que a mí, ja que, l’esport és una cosa que em fascina i em fa feliç.

  La millor amiga de Raquel després d’una llarga malaltia mor de forma tràgica, i Raquel es queda sola i trista. Desgraciadament per a mí també he viscut en primera persona aquest drama, la meua amiga Sandra ens va abandonar després d’un llarg patiment a l’hospital, per tant, comprenc a la perfecció la situació viscuda per la nostra protagonista.

  A casa de Raquel no hi ha bon ambient, els seus pares tenen problemes com a parella, son pare porta una doble vida i sa mare viu amargada per la seua posició de mestressa de casa, ja que, desitja veure món però la situació econòmica no li ho permet. Al seu germà, que no li agrada gens estudiar, amb companyia d’uns coneguts formen una trama per guanyar diners sense treballar, hi amb trampes, cosa que fa que l’ambient familiar siga mes espès si cap.

   Per a fugir de tot açò Raquel  s’empara amb la seua parella, l’Oriol. Aquest és un xicot guapo i templat, a més a més, de materialista i masclista,  té molt cregut allò de ser guapo i tot això, cosa que fa que la Raquel de vegades senta ganes de deixar-se’l.

  Raquel acaba sent una persona molt madura que per conjuntures que el lector averigüarà al llarg del relat, i que li recomane efusivament perquè està molt interessant.            

Documents relacionats:
-Resum del llibre
-Contraportada del llibre

Vídeo:

El retorn a Ítaca

Aquesta és la història d’un rodamon, d’un foraster, d’un Ulysses amb y grega, com remarca el protagonista mateix. I d’Aquil·leu, un esperit que lluita per descansar eternament al cementeri del seu poble, a la seua Ítaca, amb els seus. Perquè, com diu Ulysses, “hi ha persones que no viuen on volen, sinó on poden”. 

Ulysses  adopta aquest nom a causa de l’admiració que sent pel protagonista de L’Odissea, un llibre que va trobar en una paperera prop d’una escola i que llig i rellig cada dia, malgrat la dificultat que això li va suposar a l’inici, quan el tipus de vida que havia dut l’havia condemnat a no entendre ni tan sols les instruccions de les coses que comprava. Per a Ulisses “no hi ha res més dolç que la pàtria d’un i els pares d’un” i només té una obsessió, regressar a la seua terra d’Ítaca. Però el nostre Ulysses no té arrels, encara que li agradaria: “Sóc un vaixell errant i cap dels ports del món no és el que jo anhele. Perquè cap d’ells no reconec com a propi”. És un Ulysses sense Ítaca, tot al contrari que Aquil•leu el Foraster, com li deien de malnom en la terra estranya on vivia, marcant-lo amb una acusació d’estrangeria i de repudi. Podria haver sigut Aquil•leu el Fuster, o l’Esquerrà, però en el temps de la vida i ara en el de la mort havia dut aquest estigma. És el mateix menyspreu que mostren a Ulysses els neonazis que ataquen el rodamon al parc quan colpejaven amb les botes militars el cos indefens d’Ulysses i escopien insults: “Foraster! Paràsit! Torna-te’n a ta casa! O el del policia que criminalitza a priori el rodamon, el de l’assistenta social que ofereix als desheretats un tracte inhumà revestit de caritat de sagristia i paternalisme...

Ulysses materialitza el seu somni de tenir una casa, una Ítaca, fent possible el d’Aquil•leu i, ironies del destí, és un policia “científic” qui finalment condueix el fantasma a la seua Ítaca, tot aprenent que amb la raó i la ciència no n’hi ha prou per comprendre la complexitat del nostre món.

Quants Ulysses coneixem al nostre voltant? Persones que, com indica el protagonista tenen una ferida que els sagnarà sempre, la d’haver-se vist obligats a abandonar la seua terra, la seua Ítaca. Perquè la pàtria no només és un mapa i una bandera, com sentencia Ulysses. És el paisatge que veus cada dia, l’olor de la teua terra quan plou, la coneixença profunda de la gent, la llengua amb què t’expresses, els noms d’allò que t’envolta... Som capaços, els que ens trobem a la nostra Ítaca, de valorar la immensa sort que tenim de no haver-la hagut d’abandonar i de comprendre la dissort dels “altres”? Som capaços de creure en ella i de treballar per ella?

Més Informació

L'autor i la seua obra

Ítaca per Kavafis

Vídeo